DIAGNÒSTIC

Al principi de la malaltia resulta molt difícil de diagnosticar perquè els símptomes són lleus, poc específics i poden portar a la confusió. La primera fase del Parkinson no sol presentar tots els símptomes típics, per exemple, tremolors o rigidesa.

L'inici de la malaltia es manifesta amb:

• Dolors articulars pseudoreumatològics.

• Cansament.

• Arrossegar els peus.

• Dificultats a l'escriure.

• Quadre depressiu de llarga duració.

Generalment, el pacient visita a diferents especialistes i no milloren els seus problemes, per aquest motiu es descarten les malalties més "comuns" i es pensa en trastorns menys "coneguts" de tipus neurològic. Es solen fer proves del tipus RMN, TAC, SPECT, PET, etc. EL SPECT es la prova de neuro-imatge que visualitza els transportadors presinàptics de la dopamina i els receptors postsinàptics, i avalua la integritat del sistema nigroestriatal.

Es confirmarà la malaltia en resposta del pacient vers la medicació de la Levodopa i la posterior evolució del quadre clínic cap a un Parkinson típic.

La velocitat de progressió de la malaltia és molt variable segons els pacients. El Parkinson és una patologia progressiva, però amb la medicació pertinent es pot frenar l'avanç de la malaltia, la intensitat dels símptomes i millorar la qualitat de vida del pacient. De normal, les formes rígido-acinètiques són més molestes i menys controlables que les formes tremoloses del Parkinson.

​

S'han establert 5 nivells clàssics de progressió de la malaltia. Cal destacar que no tots els pacients han de passar per tots els nivells.

Nivell 1: símptomes lleus, afecten només una meitat del cos.

Nivell 2: símptomes bilaterals, sense trastorn de l'equilibri.

Nivell 3: inestabilitat postural, símptomes notables, però el pacient és físicament independent.

Nivell 4: incapacitat greu, però el pacient pot arribar a caminar o estar dret sense ajuda.

Nivell 5: necessita ajuda per tot i passa el temps assegut o al llit.

Només el 15% dels pacients pateixen un grau de deteriorament motor tan greu que necessitin ajuda constant.

Medicació pròpia per la malaltia que aportarà la dopamina que falta al cervell.

• Medicació simptomàtica que controlen les molèsties secundàries de la malaltia. 

• Intervencions quirúrgiques.

• Rehabilitació amb teràpies complementàries que ajudaran aconseguir un major grau d'autocontrol de les funcions motores.

​

Actualment, la Malaltia de Parkinson (MP) no té cura, però sí que es pot controlar eficaçment. Es coneixen aspectes del procés neurodegeneratiu subjacent a la malaltia, però els tractaments que el modifiquen encara no estan en fase clínica. Per aquest motiu, el tractament de la malaltia actual es dirigeix únicament a millorar els símptomes derivats de la patologia. Per tant, els malalts han d'ingerir els fàrmacs de per vida. 

Medicaments basats en la dopamina

La utilització a partir dels anys 60 de la Levodopa (substància que es transforma en dopamina un cop arriba al cervell) va significar un gran avanç en el tractament de la MP. Els medicaments que aporten Levodopa a l'organisme milloren tots els símptomes motors cardinals, ja que tenen la virtut de suplir el dèficit del neurotransmissor de dopamina que pateixen els malalts. Molts dels pacients que fan aquest tractament experimenten una supressió total o quasi completa dels símptomes.

Normalment, s'afegeix a la Levodopa un inhibidor perifèric de la dopamina perquè l'eficàcia de la Levodopa sigui major en evitar la seva degradació fora del cervell. S'ha desenvolupat un nou compost en el qual, conjuntament amb la Levodopa, s'administren dos inhibidors: carbidopa i entacapona, millorant d'aquesta forma la biodisponibilitat de la Levodopa en el cervell i aconseguint disminuir els símptomes de deteriorament de fi de dosis i millorant, en alguns casos, el control de la simptomatologia motora dels pacients.

Els pacients, durant uns 5-7 anys, noten una millora amb el tractament, però després apareixen complicacions motores derivades del tractament com:

• Fenòmens On/Off: desaparició/aparició molt brusca dels símptomes del Parkinson.

• Wearing off: deteriorament ràpid de fi de dosis.

• Moviments involuntaris anormals.

• Distonies fi de dosis: contraccions involuntàries i sostingudes de grups musculars.

Agonistes dopaminèrgics

Són fàrmacs que estimulen els receptors dopaminèrgics. Aquests medicaments, a part d'estimular aquests receptors, tenen activitat sobre altres sistemes neuroquímics, principals responsables dels seus efectes secundaris o de la millora de símptomes no motors, com per exemple, la depressió.

Els agonistes dopaminèrgics són el tractament escollit per molts neuròlegs en pacients amb un estat inicial de la malaltia i, especialment, en joves. Tot i que, finalment serà necessari associar la Levodopa pel control dels símptomes motors. Els agonistes, en menor grau que la Levodopa, produeixen complicacions motores a llarg termini, tot i ser menys eficaços en el control dels símptomes. 

Aquests fàrmacs s'administren via oral, transdèrmica o subcutània. Els dos agonistes orals més consumits són el Pramipexol i el Ropirinol. Tots dos tenen contrastada la seva eficàcia i es troba comercialitzada una forma d'alliberament prolongat que permet una sola administració diària. 

Els efectes secundaris dels agonistes dopaminèrgics són similars a la Levodopa però més freqüents. Els derivats de l'estimulació perifèrica (no cerebral) dels receptors dopaminèrgics són:

• Vòmits

• Hipotensió ortostàtica

• Marejos

• Derivats de l'estimulació cerebral: al·lucinacions, psicosi i somnolència excessiva

Els fàrmacs administrats de forma transdèrmica poden ocasionar irritació local.

Altres medicaments

IMAO-B. Inhibeixen un enzim que degrada la dopamina anomenada monoaminooxidosa, pel que manté activa la dopamina més temps en el cervell. És eficaç per a tots els estadis de la malaltia i els seus efectes positius són lleus, però es considera un medicament neuroprotector, així doncs, el tractament amb aquests fàrmacs retardaria el desenvolupament de la malaltia. Cal destacar que els efectes secundaris són mínims.

ICOMT. Bloquegen un enzim que degrada la dopamina anomenada catecol-metil-transferasa. No tenen efectes administrats sols, hi ha sempre que administrar-los associats a la Levodopa. Millora sensiblement els símptomes, cosa que permet reduir notablement la dosis diària de la Levodopa.  Així i tot, combinats amb la Levodopa poden augmentar els efectes secundaris d'aquests i provocar diarrea.

AMANTADINA. Fàrmac antiviral que redueix discretament els símptomes de la malaltia i redueix les molestes discinèsies.

Medicaments anticolinèrgics

Grup de medicaments que està entrant en desús. Inhibeixen l'activitat d'un neurotransmissor conegut com a acetilcolina, el qual els seus efectes són oposats a la dopamina. Són efectius bàsicament sobre els tremolors, però els nombrosos efectes secundaris fan que cada vegada s'utilitzin menys.

Sistemes d'infusió farmacològica contínua

Els pacients amb la MP avançada pateixen fluctuacions motores complexes i greus. Aquests fàrmacs suposen una aproximació a l'estimulació dopaminèrgica contínua, què és la millor estratègia pel tractament de la MP. Redueixen considerablement el temps Off diürn i permeten reduir o retirar del tot la resta de la medicació. Poden ser de dos tipus:

• Infusió subcutània d'apomorfina

• Infusió intraduodenal de Levodopa

TERÀPIES ESPECIALITZADES

Les teràpies especialitzades complementen el tractament farmacològic i et donen recursos per al dia a dia i la millora de la qualitat de vida.
​
A l'ACAP disposem d'un equip de professionals especialitzats en la malaltia de Parkinson.